Parlar de discapacitat sovint implica parlar de barreres físiques, adaptacions laborals o suports socials. Parlar de salut mental, en canvi, encara incomoda, encara desperta prejudicis. Però què passa quan ambdues realitats conviuen en una mateixa persona?
Les persones amb discapacitat també poden tenir problemes de salut mental. I, de fet, en molts casos el risc és més elevat a causa de l’exclusió social, les dificultats d’accés al món laboral o la manca de recursos adaptats. El problema és que sovint aquestes dues dimensions no es veuen, no es reconeixen, no s’aborden de manera integrada. I aquí neix el doble estigma.
Aquest doble estigma es manifesta de moltes formes. Algunes persones amb discapacitat intel·lectual o del desenvolupament pateixen ansietat o depressió, però el seu malestar emocional queda invisibilitzat o atribuït erròniament a la pròpia discapacitat. En altres casos, s’infantilitza el patiment, com si no fos legítim o com si no fos necessari atendre’l amb la mateixa cura que a qualsevol altra persona. Això genera situacions de silenci, de manca d’atenció específica, i fins i tot de vulneració de drets.
Els professionals sovint es troben desbordats, sense formació adequada per abordar la salut mental des d’una mirada inclusiva. El sistema, per la seva banda, continua funcionant en compartiments: salut mental per una banda, discapacitat per una altra. I la persona queda al mig, amb necessitats complexes i respostes fragmentades.
Per revertir aquesta situació cal parlar-ne. Cal deixar d’evitar el tema per “no complicar més les coses”. Cal generar espais segurs on les persones amb discapacitat puguin expressar com se senten, amb llibertat, amb escolta real i amb suport emocional adaptat.
La discapacitat no fa immune ningú al patiment emocional. I tenir un problema de salut mental no invalida les capacitats d’una persona. Però per entendre-ho, hem de mirar més enllà de les etiquetes i començar a escoltar les experiències reals. Amb empatia, amb perspectiva i amb compromís.
